La referència legal s’ha de buscar a l’article 62 del Text únic dels preceptes de determinats textos legals vigents a Catalunya en matèria de funció pública, aprovat pel Decret legislatiu 1/1997, de 31 d’octubre, vist anteriorment.
Els llocs singulars no es poden considerar, des del punt de vista organitzatiu, com a òrgans (no entrem aquí en les diverses teories que ha produït la doctrina administrativista sobre els òrgans administratius). Es tracta de llocs diferenciats dels òrgans actius i dels llocs de comandament en particular.
Els llocs singulars tenen un àmbit funcional l’execució del qual s’exhaureix mitjançant el treball del titular que l’ocupa o, si més no, quan requereix recursos de suport, aquests actuen com a elements assistencials sense que això comporti que el titular del lloc tingui com a activitat principal o molt important el seu comandament.
El lloc singular es caracteritza per les funcions que té atribuïdes i pel fet que o bé no té efectius subordinats o, si en té, en relació de dependència, són en nombre molt reduït. Així mateix, tampoc no disposa d’una estructura orgànica adscrita. Si el lloc tingués un nombre d’efectius considerable o una estructura subordinada ens trobaríem davant d’un òrgan actiu o lloc de comandament, i no davant d’un lloc singular.
Un lloc de comandament està condicionat per la necessitat de creació prèvia de l’òrgan actiu corresponent per decret o ordre, de manera que la relació de llocs de treball es limita a concretar o desplegar les previsions de la norma (i a fer-ne la valoració i classificació), mentre que la creació, modificació o supressió d’un lloc base o singular s’ha de fer totalment mitjançant la relació de llocs de treball, sense necessitat de cap norma d’estructura prèvia. L’aprovació de la relació de llocs de treball requereix un acord del Govern, si no tingués delegada la competència en la Comissió Tècnica de la Funció Pública, que fa públic el conseller competent. No obstant això, les disposicions normatives, quan regulin les funcions dels òrgans, han de donar cobertura a les funcions dels llocs singulars que en depenguin.
El lloc singular és el lloc que, per la naturalesa de les funcions que té atribuïdes s’in- dividualitza o es distingeix de la resta de llocs de treball. El tipus de funcions determinants del lloc singular varien segons el lloc de què es tracti. Són funcions que s’escapen de les que són les bàsiques pròpies dels diversos cossos de funcionaris que integren els diferents grups o subgrups i que no constitueixen el contingut estàndard o més habitual de les funcions dels llocs de treball que han d’ocupar funcionaris d’un cos determinat, segons la seva titulació. Poden ser funcions d’assessorament, d’assistència, d’anàlisi, d’estudi, de coordinació, etc., respecte a matèries específiques i diferenciades.
Per exercir les funcions atribuïdes és necessari un grau de coneixements o d’experiència que no queden demostrats pel fet de superar el procés selectiu corresponent. També s’ha de tenir en compte que determinats llocs de treball singulars exigeixen una formació o preparació professional especial.
El fet que s’exigeixi un perfil professional o condicions específiques per ocupar un lloc determinat pot ser considerat com un indicador per qualificar el lloc com a singular.
El que s’ha exposat anteriorment no implica que el lloc de treball singular hagi de ser únic, és a dir que només hi pugui haver un lloc singular amb unes funcions específiques. Pot haver-hi diversos llocs singulars amb les mateixes funcions específiques i, per tant, amb la mateixa denominació. Aquesta denominació ha d’estar relacionada amb el tipus de funció atribuïda i, a més, ha d’indicar, d’alguna manera, el caràcter de lloc singular, però sense referir-se directament a aquesta condició. Així, es poden utilitzar termes com responsable o coordinador. S’han de rebutjar termes com ara unitat, gabinet, oficina... que fan referència a una estructura orgànica o organitzativa i que poden ser més propis de llocs de comandament.
Una altra diferència d’aquests llocs respecte dels llocs base és la forma de provisió. Evidentment, per tot el que s’ha exposat, no s’hauria de proveir aquest lloc mitjançant un concurs general, amb el qual es cobreixen els llocs base; s’ha de proveir mitjançant un concurs específic que valori els mèrits dels concursants a la vista de les funcions que s’hagin de desenvolupar. També, quan sigui convenient i estigui justificat, es podria obrir la provisió a la lliure designació. Aquesta és la línia que segueix la normativa vigent sobre funció pública.
Pot haver-hi llocs singulars a tots els grups o subgrups; tanmateix, per les característiques d’aquest tipus de llocs, aquests són més freqüents en els subgrups superiors A1 i A2. En aquest sentit, les dificultats per definir llocs singulars en els subgrups C1 i C2 deriven del caràcter de les funcions atribuïdes com a subgrup.
El lloc singular no és l’única alternativa al lloc de comandament. L’alternativa al lloc de comandament és el lloc singular i el lloc base amb una retribució adequada.
Els llocs singulars no es poden considerar, des del punt de vista organitzatiu, com a òrgans (no entrem aquí en les diverses teories que ha produït la doctrina administrativista sobre els òrgans administratius). Es tracta de llocs diferenciats dels òrgans actius i dels llocs de comandament en particular.
Els llocs singulars tenen un àmbit funcional l’execució del qual s’exhaureix mitjançant el treball del titular que l’ocupa o, si més no, quan requereix recursos de suport, aquests actuen com a elements assistencials sense que això comporti que el titular del lloc tingui com a activitat principal o molt important el seu comandament.
El lloc singular es caracteritza per les funcions que té atribuïdes i pel fet que o bé no té efectius subordinats o, si en té, en relació de dependència, són en nombre molt reduït. Així mateix, tampoc no disposa d’una estructura orgànica adscrita. Si el lloc tingués un nombre d’efectius considerable o una estructura subordinada ens trobaríem davant d’un òrgan actiu o lloc de comandament, i no davant d’un lloc singular.
Un lloc de comandament està condicionat per la necessitat de creació prèvia de l’òrgan actiu corresponent per decret o ordre, de manera que la relació de llocs de treball es limita a concretar o desplegar les previsions de la norma (i a fer-ne la valoració i classificació), mentre que la creació, modificació o supressió d’un lloc base o singular s’ha de fer totalment mitjançant la relació de llocs de treball, sense necessitat de cap norma d’estructura prèvia. L’aprovació de la relació de llocs de treball requereix un acord del Govern, si no tingués delegada la competència en la Comissió Tècnica de la Funció Pública, que fa públic el conseller competent. No obstant això, les disposicions normatives, quan regulin les funcions dels òrgans, han de donar cobertura a les funcions dels llocs singulars que en depenguin.
El lloc singular és el lloc que, per la naturalesa de les funcions que té atribuïdes s’in- dividualitza o es distingeix de la resta de llocs de treball. El tipus de funcions determinants del lloc singular varien segons el lloc de què es tracti. Són funcions que s’escapen de les que són les bàsiques pròpies dels diversos cossos de funcionaris que integren els diferents grups o subgrups i que no constitueixen el contingut estàndard o més habitual de les funcions dels llocs de treball que han d’ocupar funcionaris d’un cos determinat, segons la seva titulació. Poden ser funcions d’assessorament, d’assistència, d’anàlisi, d’estudi, de coordinació, etc., respecte a matèries específiques i diferenciades.
Per exercir les funcions atribuïdes és necessari un grau de coneixements o d’experiència que no queden demostrats pel fet de superar el procés selectiu corresponent. També s’ha de tenir en compte que determinats llocs de treball singulars exigeixen una formació o preparació professional especial.
El fet que s’exigeixi un perfil professional o condicions específiques per ocupar un lloc determinat pot ser considerat com un indicador per qualificar el lloc com a singular.
El que s’ha exposat anteriorment no implica que el lloc de treball singular hagi de ser únic, és a dir que només hi pugui haver un lloc singular amb unes funcions específiques. Pot haver-hi diversos llocs singulars amb les mateixes funcions específiques i, per tant, amb la mateixa denominació. Aquesta denominació ha d’estar relacionada amb el tipus de funció atribuïda i, a més, ha d’indicar, d’alguna manera, el caràcter de lloc singular, però sense referir-se directament a aquesta condició. Així, es poden utilitzar termes com responsable o coordinador. S’han de rebutjar termes com ara unitat, gabinet, oficina... que fan referència a una estructura orgànica o organitzativa i que poden ser més propis de llocs de comandament.
Una altra diferència d’aquests llocs respecte dels llocs base és la forma de provisió. Evidentment, per tot el que s’ha exposat, no s’hauria de proveir aquest lloc mitjançant un concurs general, amb el qual es cobreixen els llocs base; s’ha de proveir mitjançant un concurs específic que valori els mèrits dels concursants a la vista de les funcions que s’hagin de desenvolupar. També, quan sigui convenient i estigui justificat, es podria obrir la provisió a la lliure designació. Aquesta és la línia que segueix la normativa vigent sobre funció pública.
Pot haver-hi llocs singulars a tots els grups o subgrups; tanmateix, per les característiques d’aquest tipus de llocs, aquests són més freqüents en els subgrups superiors A1 i A2. En aquest sentit, les dificultats per definir llocs singulars en els subgrups C1 i C2 deriven del caràcter de les funcions atribuïdes com a subgrup.
El lloc singular no és l’única alternativa al lloc de comandament. L’alternativa al lloc de comandament és el lloc singular i el lloc base amb una retribució adequada.
La figura del lloc singular no es pot generalitzar indiscriminadament. Únicament quan es produeixin els factors necessaris es podrà configurar un lloc com a singular. Així doncs, per tal que el model pugui funcionar correctament, és necessari un tractament adequat dels llocs base.
Un determinat lloc de treball, per les seves tasques, no es pot configurar com a lloc de comandament-òrgan actiu si no té els requisits necessaris perquè ho sigui (funcions pròpies d’un òrgan d’aquest tipus i/o efectius considerables adscrits i/o estructura orgànica subordinada), ni tampoc es podrà configurar com un lloc singular si no es produeixen les circumstàncies exposades anteriorment. Per tant, haurà de configurar-se com un lloc base amb una retribució adient que possiblement hauria de ser millor que la d’un altre lloc similar amb una dedicació o exigència inferior. El que no es pot fer és, sobre la base de circumstàncies alienes a la configuració d’un lloc com a singular (o de comandament), pretendre modificar la configuració d’un lloc base.
Els llocs singulars poden tenir qualsevol dels nivells adscrits al subgrup de què es tracti, ja que les característiques que configuren aquests tipus de llocs determinen aquesta configuració però no impliquen un nivell determinat per a tots els llocs singulars del mateix grup o subgrup. Evidentment, el nivell d’un lloc singular no pot ser superior al del titular de l’òrgan del qual depengui.
Un determinat lloc de treball, per les seves tasques, no es pot configurar com a lloc de comandament-òrgan actiu si no té els requisits necessaris perquè ho sigui (funcions pròpies d’un òrgan d’aquest tipus i/o efectius considerables adscrits i/o estructura orgànica subordinada), ni tampoc es podrà configurar com un lloc singular si no es produeixen les circumstàncies exposades anteriorment. Per tant, haurà de configurar-se com un lloc base amb una retribució adient que possiblement hauria de ser millor que la d’un altre lloc similar amb una dedicació o exigència inferior. El que no es pot fer és, sobre la base de circumstàncies alienes a la configuració d’un lloc com a singular (o de comandament), pretendre modificar la configuració d’un lloc base.
Els llocs singulars poden tenir qualsevol dels nivells adscrits al subgrup de què es tracti, ja que les característiques que configuren aquests tipus de llocs determinen aquesta configuració però no impliquen un nivell determinat per a tots els llocs singulars del mateix grup o subgrup. Evidentment, el nivell d’un lloc singular no pot ser superior al del titular de l’òrgan del qual depengui.
La figura del lloc singular està plenament reconeguda a la normativa actual sobre funció pública. Igualment, l’Administració general de l’Estat ha disposat històricament de la figura del «lloc singularitzat»
Amb aquest article extret del llibre del Victor López Jalle intento que tingueu una aproximació al que és un lloc singular.
ResponEliminaMolt útil! Gràcies ;-) M'ha sortit com a primer resultat de la cerca amb Google!
ResponEliminaD'altra banda, suposo que no hi ha diferències entre un lloc base i un lloc singular pel que fa a consolidació de grau, participació en concursos de mèrits i capacitats, drets passius, etc. Oí? Però, i promoció interna?
Merci,
Judit Costa
Hola,
ResponEliminaEstic interessada en saber el mateix que preguntava la Judit i, a més, tot i tenir un lloc singular en propietat es pot participar en concursos de trasllats generals.
Gràcies
Gràcies!!!M'ha estat molt útil!
ResponElimina